Història

Al llarg de més de dos segles de desenvolupament, els castells han evolucionat notablement i han viscut situacions extremes: d’estar a punt de desaparèixer, fa uns cent anys, a viure el seu millor moment actualment.

Els orígens (1770-1800)

Els castells són una evolució del ball de valencians, una mostra de folklore que finalitzava amb l’enlairament d’una figura humana. Quan aquest ball, originari del País Valencià, va arribar a Catalunya al segle XVIII va arrelar amb força al Camp de Tarragona, el Penedès i el Garraf. La figura final amb què acabava el ball va anar guanyant protagonisme: l’al·licient era fer-la cada vegada més alta o complicada, no només per superar-se a un mateix, sinó també per superar els altres grups de ball de valencians. Va ser a Valls on aquesta competència va acabar donant autonomia pròpia a aquesta figura final fins a convertir-la en el que avui coneixem com a castells.

Primeres colles (1801-1850)

Fer la construcció més alta era l’objectiu dels primers castellers vallencs que, a començaments del segle XIX, es van organitzar ja en dues colles: la dels Pagesos i la dels Menestrals. Les colles vallenques es desplaçaven per tot el Camp de Tarragona i el Penedès, de juny a octubre, participant a les festes majors.

Primera època d'or (1851-1893)

Durant el primer segle d’existència, el fet casteller va evolucionar en positiu, les colles van assolir fites històriques com aixecar castells de nou pisos i l’activitat gaudia d’una gran popularitat a la seva àrea tradicional. És el període que es coneix com la primera època d’or dels castells (1851-1893).

La decadència (1894-1926)

A començaments del segle XX es produeixen diferents fenòmens que fan que l’activitat castellera s’estanqui: hi ha una forta migració del camp a la ciutat per trobar feina; els esports moderns com el futbol comencen a guanyar adeptes i la sardana empordanesa s’imposa arreu del territori; tot plegat mentre els castells passen de moda i perden pistonada fins el punt de quasi desaparèixer.

La renaixença (1926-1936)

Des del seu naixement i durant prop de 130 anys els castells havien estat un bé quasi exclusiu de les colles de Valls –generalment dues-, que al llarg del segle XIX es van anar desplaçant arreu del territori casteller: Camp de Tarragona, Penedès i Garraf. Però, després d’uns anys complicats, els castells viuen una revifalla a partir de 1926 gràcies, precisament, a l’aparició a Tarragona i el Vendrell de les primeres colles estables no vallenques. Un fet que modifica el mapa i motiva una nova competència que implicarà un fort creixement del món casteller, amb la recuperació dels castells de vuit pisos. És també en aquest període que les colles comencen a utilitzar uniforme per a diferenciar-se entre elles.

Els castells sota el franquisme (1936-1975)

Els tres anys de guerra (1936-1939) suposen un fort retrocés per a l’activitat castellera que, tot i això, no s’atura. La posterior dictadura tampoc no suposa una prohibició dels castells, que llavors no són vistos com un símbol de catalanitat, sinó com un simple espectacle tradicional local. Això sí, per exemple, després de la guerra el règim obliga les colles d’una mateixa localitat a fusionar-se en una sola entitat. Al llarg dels anys 50 i 60 es va recuperant la normalitat i el fet casteller guanya en vitalitat, amb una gran rivalitat entre les colles de Valls i la resta. S’apropa el final de la dictadura i els castells experimenten un canvi social que els acabarà convertint en el que són en l’actualitat. El 1969 neixen els Castellers de Barcelona, la primera agrupació de fora de l’àmbit tradicional i també la primera colla en què els castellers no cobraven.

La recuperació del carrer (1976-19920)

La transició cap a la democràcia comporta un moviment social de recuperació del carrer i de reivindicació de la cultura catalana. En aquest context continuen sorgint noves colles fora de l’àrea tradicional castellera que plantegen un nou model de colla, com ara els Minyons de Terrassa, nascuts el 1979, la primera colla a integrar totalment les dones. És en aquest moment quan els castells s’impregnen de molts dels valors actuals: es converteixen en una activitat altruista i integradora i es comencen a concebre com un símbol de país. El 1981 la Colla Vella dels Xiquets de Valls descarrega, quasi un segle després, un castell de nou pisos i obre les portes del que s’ha anomenat la segona època d’or dels castells.

El millor moment (1993-Actualitat)

El món casteller viu una veritable explosió al llarg dels anys 90, amb la multiplicació del número de colles, l’atenció dels mitjans de comunicació, i l’assoliment, a partir del 1993, de construccions mai vistes, com ara els primers castells de deu pisos (el 1998). El reconeixement dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2010 per part de la Unesco suposa certificar el prestigi del fet casteller que, en els últims anys, s’ha estès per pràcticament tot el territori català. A més, durant la darrera dècada els castells s’han donat a conèixer a nivell internacional, no només amb actuacions de colles catalanes arreu del món, sinó també amb l’aparició d’experiències castelleres en indrets tan remots com Xile o la Xina.

Els orígens
(1770-1800)
Primeres colles
(1801-1850)
Primera època d'or
(1851-1893)
La decadència
(1894-1926)
La renaixença
(1926-1936)
Els castells sota el franquisme
(1936-1975)
La recuperació del carrer
(1976-1992)
El millor moment
(1993-Actualitat)
made by 4funkies