x
Aquest lloc web utilitza cookies de tercers exclusivament per recollir dades d'anàlisi. Si continua la navegació o tanca aquest avís, vostè acceptarà el seu ús.
Informació sobre les cookies
Top

ELS CASTELLS

Els castells són construccions humanes de sis a deu pisos d’alçada que van néixer a finals del segle XVIII, a la zona del camp de Tarragona, i que posteriorment han arrelat arreu del país.

Cada castell és el resultat de valors tan universals com el treball en equip, la solidaritat, l’autosuperació, el sentiment de pertinença o la integració de persones de totes les edats, orígens, races i condicions socials.

Una tradició genuïnament catalana que la Unesco va declarar l’any 2010 Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Història

Durant els més de dos segles de tradició, els castells han evolucionat notablement i han viscut situacions extremes: d’estar a punt de desaparèixer a principis del segle XX, fa uns cent anys, a viure el seu millor moment actualment.

Els castells són una evolució del ball de valencians, una mostra de folklore que finalitzava amb l’enlairament d’una figura humana. Quan aquest ball, originari del País Valencià, va arribar a Catalunya al segle XVIII va arrelar amb força al Camp de Tarragona, el Penedès i el Garraf. La figura final amb què acabava el ball va anar guanyant protagonisme: l’al•licient era fer-la cada vegada més alta o complicada, no només per superar-se a un mateix, sinó també per superar els altres grups de ball de valencians. Va ser a Valls on aquesta competència va acabar donant autonomia pròpia a aquesta figura final fins a convertir-la en el que avui coneixem com a castells.
Fer la construcció més alta era l’objectiu dels primers castellers vallencs que, a començaments del segle XIX, es van organitzar ja en dues colles: la dels Pagesos i la dels Menestrals. Les colles vallenques es desplaçaven per tot el Camp de Tarragona i el Penedès, de juny a octubre, participant a les festes majors.
Durant el primer segle d’existència, el fet casteller va evolucionar en positiu, les colles van anar assolint noves fites que els van portar a aixecar castells de fins a nou pisos. De fet és al 1851 quan es documenta el primer castell de 9 amb folre de la història, durant les festes de Santa Tecla de Tarragona. L’activitat gaudia d’una gran popularitat a la seva àrea tradicional i és el període que es coneix com la primera època d’or dels castells. Aquest període es tanca al Vendrell el 1893 amb el darrer castell de 9 pisos que es veurà en gairebé un segle.
A començaments del segle XX es produeixen diferents fenòmens que fan que l’activitat castellera s’estanqui: hi ha una forta migració del camp a la ciutat per trobar feina; els esports moderns com el futbol comencen a guanyar adeptes i la sardana empordanesa s’imposa arreu del territori; tot plegat mentre els castells passen de moda i perden pistonada fins el punt de quasi desaparèixer.
Des del seu naixement i durant prop de 130 anys els castells havien estat un element quasi exclusiu de les colles de Valls, generalment dues, que al llarg del segle XIX es van anar desplaçant arreu del territori casteller: Camp de Tarragona, Penedès i Garraf. A partir del 1926 els castells viuen una revifalla a partir de la fundació de les primeres colles estables no vallenques, a Tarragona i el Vendrell. Un fet que modifica el mapa i motiva una nova competència que implicarà un fort creixement del món casteller, amb la recuperació dels castells de vuit pisos, en un moment en què les colles comencen a utilitzar un color de camisa per a diferenciar-se entre elles. Però els tres anys de Guerra Civil Espanyola (1936-1939) suposen un fort retrocés per a l’activitat castellera que, tot i això, no s’atura.
La dictadura no suposa una prohibició dels castells, que llavors no són vistos com un símbol de catalanitat, sinó com un simple espectacle tradicional local. El règim, però, obliga les colles d’una mateixa localitat a fusionar-se en una sola entitat. Al llarg dels anys 50 i 60 es va recuperant la normalitat i el fet casteller guanya en vitalitat, amb una gran rivalitat entre les colles de Valls i la resta. S’apropa el final de la dictadura i els castells experimenten un canvi social que els acabarà convertint en el que són en l’actualitat. El 1969 neix a Barcelona la primera agrupació de fora de l’àmbit tradicional i també la primera colla en què els castellers no cobraven.
La transició cap a la democràcia comporta un moviment social de recuperació del carrer i de reivindicació de la cultura catalana. En aquest context continuen sorgint noves colles fora de l’àrea tradicional castellera que plantegen un nou model de colla precursora de la integració total de les dones. És en aquest moment quan els castells s’impregnen de molts dels valors actuals: es converteixen en una activitat altruista i integradora i es comencen a concebre com un símbol de país.
Dins d’aquest context el següent impuls arriba gràcies a la recuperació dels castells de nou. El 1981 la Colla Vella dels Xiquets de Valls descarrega, quasi un segle després, el 4d9f que serveix per obrir les portes del que s’ha anomenat la segona època d’or dels castells. Cinc anys després la Colla Joves Xiquets de Valls completa també el 3d9f i els castells de nou es comencen a sovintejar per part d’altres colles punteres del país.
Amb la presència dels castells l’any 1992 a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, el món casteller viu una fase de mediatització i internacionalització que serveix per a la creació de noves colles fins arribar a la seixantena a finals dels anys 90, el doble de les que hi havia deu anys enrere.

Les noves fites no tarden en arribar i el 1993, els Minyons de Terrassa assoleixen el primer castell de l’anomenada gamma extra (de dificultat superior als castells de 9) i el 1998 es fan els primers castells de 10, quan el mes de novembre els Castellers de Vilafranca carreguen el primer 3d10fm i una setmana després els Minyons de Terrassa el descarreguen.
A partir de l’any 2010, amb la inclusió dels castells a la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO i a conseqüència també de la crisi econòmica que permet l’entrada de nous castellers, es torna viure un altre boom amb la creació d’una nova fornada de colles fins arribar al centenar el 2019. Aquest any també representa un salt endavant en l’àmbit tècnic, ja que durant la Diada de Santa Úrsula les dues colles de Valls carreguen per primera vegada en la història el 3d9sf.

LA TÈCNICA

Els castells no són resultat d’improvisacions aleatòries a plaça, sinó que són fruit d’un estudi detallat de les estructures, els seus components, i les funcions i ubicacions de cadascun d’ells, en primer lloc; i d’un assaig constant durant mesos, en segon.

Parts d'un Castell

Són sempre els tres últims pisos d’un castell, llevat dels pilars. L’integren els més menuts de l’estructura: dosos, acotxador i enxaneta. I, atenció, perquè a l’hora de determinar l’alçada del castell, cadascun d’ells computa com un pis!

Són els castellers que configuren l’esquelet de l’estructura. Segons, terços, quarts, quints, sisens i setens és la nomenclatura que rebrà cadascun dels pisos del castell. La tipologia de castellers varia en funció del pis; com més amunt més àgils i lleugers són els components.

La dificultat tècnica d’algunes construccions fa que sigui necessària una segona base de suport, folre, o fins i tot una tercera, manilles, que estan concebudes com una pinya però més reduïda pel que fa a nombre de castellers.

És el nom que rep la base del castell i té dues funcions bàsiques: d’una banda, fixa l’estructura i, de l’altra, funciona com a matalàs en cas de caiguda. Una de les coses que més sorprenen l’espectador menys avesat és que l’estructura de la pinya està perfectament organitzada pel que fa al nombre de castellers que en formen part, la manera com s’hi col•loquen i la funció que hi fan. És un veritable trencaclosques.

Tipus de Castell

El nom dels castells està determinat per dos paràmetres: el nombre de castellers per pis -sense tenir en compte el pom de dalt- i el nombre de pisos. El mínim de pisos que ha de tenir una estructura per ser considerada un castell són sis, amb l’única excepció dels pilars, que se’n fan a partir de quatre pisos.

Estructures simples
Són les més fàcils de comptar i identificar. Es composen d’un, dos, tres o quatre castellers per pis. Compte, però, que quan ens referim a estructures simples no volem dir pas que siguin senzilles de fer.

Estructures complexes
Amb més de quatre castellers per pis, les estructures complexes no són cap altra cosa que una combinació d’estructures simples. Algunes d’elles són veritables obres d’enginyeria.

Estructures singulars
Es tracta de castells que tot i que tenen una estructura simple se singularitzen bé per la forma d’aixecar-se bé perquè prescindeixen d’alguna base de suport habitual.

Il·lustracions de Xavier Ruiz cedides per Lynx Edicions

MÚSICA

Els castells no s’entenen sense la música de les gralles (instrument de vent tradicional català) i els timbals. El “toc de castell” és la peça més coneguda: és la que s’interpreta durant l’enlairament de les torres i en marca els tempos, de manera que serveix de guia per als integrants de la construcció. Però, si som en una diada castellera, abans de sentir el toc de castell haurem sentit el toc d’entrada a plaça. Molts altres moments castellers tenen també la seva cançó corresponent, com el toc del pilar caminant o el toc de vermut (que s’interpreta al final de l’actuació).

ELS INSTRUMENTS

Els instruments que acompanyen tradicionalment els castells són la gralla i el timbal.

La gralla seca és un tub de fusta troncocònic que, amb petites variacions, té una mida d’uns 35 cm de llargada amb nou forats: sis a la part superior i un a la inferior. També hi ha dos forats més a la campana o boca de l’instrument, que hi són per millorar l’afinació i la sonoritat. Les fustes poden ser diverses: ginjoler, banús, boix, olivera, etc.

Hi ha altres tipus de gralles com són la gralla dolça (també coneguda com de claus o de dues claus), un model més avançat de gralla seca que incorpora unes claus a la part de baix que li permeten arribar fins al mi3. Lla gralla baixa, que és una quarta més greu de la dolça i incorpora claus que li permeten arribar fins al la2.

A la part superior de la gralla s’hi afegeix el tudell, també de forma cònica, que pot ser de diverses mides. I al tudell és on es col•loca l’inxa o canya. L’inxa es construeix artesanalment de canya, i es tracta de dues pales superposades lligades amb un fil. En passar l’aire pel mig de les dues pales, aquestes vibren i produeixen el so.

La transcripció musical majoritària de la gralla és “de sol a sol, com els pagesos”. A Sitges però, són excepció a aquesta corrent i anomenen “re” a la nota que sona tapant tots els forats. En el món de la gralla trobarem dos sistemes d’afinació: a 415 Hz, més habitual a la zona tradicional i a 440 Hz, més habitual a la zona no tradicional.

Pel que fa als timbals, Xavier Bayer i González al programa de festa major de Vilafranca del 1990 indica “Els timbals més antics eren de fusta, en general de menys de dos pams d’alçada i d’un i mig de diàmetre. Amb una pell a dalt i una a baix que es tensaven mitjançant cordes; també hi ha un o dos bordons de tripa a la pell de sota que el fan redoblar.”

Avui en dia els més habituals són de llautó, tapats per les dues bandes amb pell natural o plàstica tensada amb tensors de metall i amb una bordonera regulable a la banda oposada. El timbal es toca amb dues baquetes de fusta.

Història

Hi ha diverses teories sobre l’origen de la gralla tradicional. En tot cas s’afirma que arrelà especialment entre els segles XVIII i XX al Camp de Tarragona, Penedès, Tarragonès i Garraf.

La gralla tradicional és la curta o seca. Al darrer terç del segle XIX va aparèixer la gralla llarga de claus o dolça, per poder fer harmonies a diferents veus i tenir una major tessitura. En el seu moment la introducció de la gralla dolça fou objecte de crítica per un nombrós grup de nostàlgics de la gralla seca, però tampoc faltaren partidaris de la gralla llarga, disparitat de criteri que es manté fins a dia d’avui.

L’època més esplendorosa de la gralla cal datar-la entre 1875 i 1915. En aquesta època es va introduir la gralla baixa. També em aquesta època els tabals de fusta varen modificar-se per uns de més lleugers de llautó.

A partir de 1915 començà la decadència de la gralla amb el monopoli que representava l’ensenyament familiar, l’aparició d’altres instruments i gustos musicals, que feu que es reduís el nombre de grallers.

Pere Català i Roca el 1952 va fer un balanç a Destino dels grallers que quedaven: 14 grallers i 7 timbalers.

A la tardor de 1952 Sitges va organitzar una escola on s’impartís de forma oberta l’ensenyament de la gralla. L’any 1969 es posà en marxa l’escola de grallers a Tarragona. El 1976 ja apareixia una nova colla de grallers Vilafranquins.

També el 1976 la colla castellera d’Altafulla va convocar la primera Trobada de Grallers “... La seva sola celebració representa un pas endavant en l’estructuració i formulació de tot un programa d’actuació dels qui, com els grallers, formen part del món casteller i en són membres de ple dret” (Món Casteller, op cit Jordi Garcia Soler, Avui del 4/12/1976).

Més tard el 1981, a Reus, iniciaren la Trobada de Música Tradicional i el 1986 se n’organitzà una a Guardiola de Font-rubí.

El 14 de desembre de 1979 va fer la seva presentació el grup Escola de Grallers de la Colla Joves dels Xiquets de Valls.

A partir dels anys 80 es crearen mètodes pedagògics, i es realitzaren congressos, exposicions, mostres de música popular i tradicional, etc. I als 90 les aules de música tradicional a diversos punts del territori.

Des de l’any 2006 la gralla es pot estudiar a l’Escola Superior de Música de Catalunya, com a títol superior de música, equivalent a una llicenciatura, juntament amb altres instruments de música tradicional.

El Toc de Castells

Tal i com indica Joan Cuscó “el Toc de Castells consta de dues parts emmarcades per tres motius: inici, aleta i sortida, el conjunt i cada una de les quals descriuen o narren l’itinerari del castell. En aquest cas, el so, és la guia per a què els que aguanten el castell sàpiguen com es va desenvolupant la seva construcció:

Consisteix en un toc d’atenció.
És la melodia que companya el fet de carregar el castell. La seva durada depèn del ritme de construcció del castell.
És un toc d’atenció que indica l’assoliment del castell i consisteix en la repetició mantinguda de dues notes (re4 i mi4) fins que l’anxaneta aixeca el braç. És el moment en què la gralla fa sonar el sol4.
Tot seguit de l’aleta comença l’acció de descarregar el castell l’inici de la qual ve expressada musicalment per tres notes descendents (sol4, fa4, mi4) que es fan durar mentre l’enxaneta i l’acotxador desmunten el pom de dalt i a continuació la melodia, amb un disseny regular descendent i ja a tempo va guiant el descens ordenat dels castellers. La melodia retorna aviat a les característiques del tema, sent un motiu diferent el dels dos primers compassos. També és una part amb una durada oberta com en la pujada.
El castell descarregat té també el seu petit tema o coda per indicar el final: uns 8 compassos amb una melodia feta de grupets artificials, valors curts, de perfils ascendents i amb un tempo ad libitum. El toc de castell comença al registre agut i acaba també en ell. Tant la part 2 com la sortida varien la seva durada segons el ritme del descarregament del castell. A més, concretament en la sortida, els grallers s’avisen per tal de fer la versió curta o llarga segons el cas. La curta consisteix en fer només els dos darrers compassos”.

Com indica Xavier Bayer en els castells de set “quan comencen a pujar els terços és quan s’inicia l’execució musical del toc de castells. En el moment que el cap de colla crida “terços amunt!” el so potent de la gralla i el timbal envaeixen l’espai acústic i alerten que el castell ja ha començat”.

En castells de vuit s’inicia quan comencen a pujar els quarts, i així successivament en funció de l’alçada dels castells.

FONTS
Blai FONTANALS I ARGENTER, Nosaltres, els grallers.
Ivó JORDÀ I ÁLVAREZ, Fitxa tècnica de la gralla. Per conèixer i entendre l’instrument.
Joan CUSCÓ I CLARASSÓ, El Toc de Castells. Història i històries d’una música.
DINSIC (edició a cura de Xavier Bayer i Iris Gayete), Terços amunt! Músiques per a gralla a l’entorn del fet casteller.

ACTUACIÓ

El calendari casteller varia cada any i sovint pateix canvis a poques setmanes vista, de manera que la millor forma de saber on i quan es poden veure castells és consultar amb uns dies d’antelació quines actuacions tindran lloc en una data concreta, tenint en compte que l’activitat castellera no és permanent, sinó que es regeix per una temporada no oficial.

ON I QUAN?

Tradicionalment, aquesta temporada començava per Sant Joan (24 de juny) i s’acabava amb la diada de Santa Úrsula (diumenge posterior al 21 d’octubre), però aquest calendari s’ha eixamplat i en l’actualitat es poden veure castells durant pràcticament tot l’any, si bé el moment de l’any amb menys activitat son els mesos de desembre i gener.

A més, el nombre d’actuacions també ha crescut: cada any s’enlairen més de 10.000 castells. A l’estiu, per exemple, se celebren desenes d’actuacions cada cap de setmana. Cal tenir en compte que els castells, com a activitat amateur, solen tenir lloc en cap de setmana o en dies festius. La importància de les actuacions és variable, malgrat que n’hi ha que, per tradició, acostumen a ser les més seguides any rere any.

De la mateixa manera que el calendari s’ha eixamplat en el temps, també ho ha fet sobre el mapa: es poden trobar torres humanes pràcticament cada cap de setmana en la major part del territori.

Les Diades imprescindibles

Tot i que el calendari és variable i és difícil saber on es podran veure les millors actuacions, sí que existeixen una sèrie de diades amb les que, per tradició i resultats històrics, es podria configurar el llistat de les cites imprescindibles.

Sant Joan marcava tradicionalment l’inici de la temporada castellera. Cada 24 de juny a Valls té lloc la diada de festa major, en la qual les dues colles locals tenen el seu primer cara a cara. El mateix 24 a la tarda també es poden veure castells a Tarragona amb la participació de les quatre agrupacions de la ciutat.
És una de les primeres actuacions destacades de la temporada i se celebra el primer diumenge després de Sant Pere (29 de juny). Hi actuen les dues colles locals, els Minyons i els Castellers de Terrassa, a més d’una tercera colla convidada. Acostuma a ser una bona oportunitat per veure grans castells.
Des de l’any 2000, la diada de Les Santes ha anat guanyant pes en el calendari casteller gràcies al bon paper de les colles convidades i a la gran evolució de la colla local, els Capgrossos de Mataró.
La plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú és el primer cap de setmana d’agost l’escenari de la diada de festa major on, a banda de la colla local, hi actuen dues colles de màxim nivell. Els castells són dissabte a la tarda, una bona excusa per allargar-ho amb un sopar i algun dels actes de nit.
Cada 15 d’agost, la petita població de la Bisbal del Penedès es converteix en l’epicentre casteller, en una de les cites més genuïnes del calendari, coneguda tant pels castells que s’hi poden veure com per les altes temperatures.
El Catllar no té colla pròpia, però des del segle XIX viu amb passió els castells. La seva diada de festa major, el tercer o quart dissabte d’agost a la tarda en una de les places amb més caliu del món casteller, s’ha convertit per mèrits propis en una de les indispensables per als aficionats: colles convidades de primer nivell, estratègia i rivalitat en són els ingredients.
És una de les actuacions més tradicionals del calendari i disposa d’un cartell de luxe. Se celebra el quart diumenge d’agost i hi participen tres de les principals colles del món casteller, a més de la colla local. A banda de castells, també val la pena assistir a l’actuació del Ball de Diables que té lloc just abans de la diada.
La Diada en majúscules. Cada 30 d’agost, Vilafranca del Penedès convida a les que considera “les quatre millors colles del món casteller”. Tradició, rivalitat, castells de la màxima dificultat i un escenari imponent fan que la que molts consideren “la plaça més castellera” s’ompli de milers d’aficionats per gaudir d’un dels espectacles més emocionants de la temporada. Tot i que el 30 d’agost és el gran dia, els castells per la festa major vilafranquina comencen abans, el 29, amb l’actuació de vigília, i acaben l’endemà, el 31, amb Sant Ramon. En aquest cas les colles que hi participen són les locals.
La festa major de Tarragona compta amb dues actuacions en què s’acostumen a veure castells de la màxima dificultat. La més tradicional és la diada de Santa Tecla, que se celebra el dia mateix de la patrona (23 de setembre) amb les quatre colles locals. Des de 2005 però, s’hi ha afegit la Diada del Primer Diumenge de Festes, en què hi actuen les dues millors colles locals i s’hi convida a dues colles foranes de primer nivell.
El diumenge més proper al 24 de setembre (festa major de Barcelona) se celebra la diada de la Mercè de colles convidades, una de les actuacions que aplega més espectadors i, sobretot, més turistes. Cal ser puntual perquè l’excés de públic fa que a vegades s’hagin de tancar els accessos a la plaça de Sant Jaume. El mateix 24 de setembre també hi ha castells a Barcelona: hi actuen les colles locals.
El primer diumenge d’octubre dels anys parells té lloc l’actuació més excepcional del calendari. És l’única diada on hi ha guanyadors i perdedors explícits, on els castells valen punts, on un jurat revisa minuciosament que es compleixi un reglament i on els espectadors paguen entrada. És el dia en què els castells són obertament competició. Si volem assistir al Concurs, cal preveure-ho amb antelació perquè les 6.000 entrades s’esgoten al cap de poques hores de sortir a la venda. És l’espectacle casteller més gran del món: en les tres jornades que dura, s’hi poden veure actuar 42 colles.
Els anys senars, la plaça del Mercadal de Reus aplega, la tarda del primer dissabte d’octubre, algunes de les millors colles del món casteller, que actuen junt amb els Xiquets locals. És una bona oportunitat per combinar una tarda de compres i bons castells.
El diumenge més proper al 15 d’octubre, la plaça Vella del Vendrell viu des de fa molts anys una diada plena de tradició, on es poden veure castells de màxima dificultat en un entorn entès. La colla local, els Nens, està acompanyada per dues colles d’alt nivell que ofereixen alguns dels castells de màxima dificultat.
La plaça del Blat, el quilòmetre zero del món casteller, l’escenari on, fa més de 200 anys, es van veure les primeres torres humanes, viu el seu gran dia per Santa Úrsula, l’actuació que té lloc el diumenge posterior al 21 d’octubre. Una exhibició de pura essència castellera, de la rivalitat més genuïna, i de castells de la màxima dificultat per part de les dues colles de Valls, Vella i Joves. Una de les singularitats d’aquesta plaça és que només hi actuen les colles vallenques.
Els Minyons de Terrassa van posar la plaça del Vi en el mapa de les grans places fent-hi el 1998 el primer quatre de nou sense folre del segle XX. Des de llavors, cada any es converteix, el diumenge anterior al 29 d’octubre, en la millor oportunitat de veure castells de la màxima dificultat al nord de Catalunya.
Els Castellers de Vilafranca tanquen la temporada organitzant aquesta diada a la seva plaça, en què hi fan els darrers grans intents de l’any: moltes de les millors actuacions de la història s’han vist un 1 de novembre. Si per Sant Fèlix les colles convidades són les “millors del món casteller”, per Tots Sants s’intenta que siguin les que, per nivell, vindrien a continuació: valors emergents que hi veuen un aparador immillorable.
N’hi ha prou a dir que, en aquesta diada, s’hi van veure els primers dos de nou carregat i tres i quatre de deu descarregats de la història per entendre la seva importància. És la darrera actuació destacada de la temporada (tercer o quart diumenge de novembre), fet que sovint obliga a anar-hi ben abrigat.

Les més singulars

A banda de les actuacions on s’hi veuen els castells més grans, n’hi ha que són excepcionals per altres raons: perquè s’hi fan castells de nit, perquè es fan en emplaçaments singulars o perquè tenen alguna particularitat que les fa especials. Aquestes en són només alguns exemples.

Els anys acabats en 1 se celebren a Valls les festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela (2 de febrer), durant les quals té lloc l’actuació més multitudinària. Hi fan castells de manera simultània totes les agrupacions del món casteller en el que es converteix en un espectacle de color.
La majoria de diades tenen lloc diumenge al migdia, però hi ha excepcions. L’actuació de Completes a Valls, el 23 de juny, comença a tres quarts d’onze de la nit. És una diada que s’emmarca en la festa major de Sant Joan i on els castells es barregen amb el foc. Una de les imatges més espectaculars és quan les dues colles sostenen els seus pilars durant diversos minuts mentre al cel es projecta un castell de focs.
La diada de Millars, al Rosselló, és la més antiga de la Catalunya Nord. Des de l’any 1997, a començaments d’agost, es fan castells en el marc d’una fira taurina que cada any aplega més de 50.000 persones per veure castells, pasdobles i toros.
Cada 9 d’agost a Llorenç del Penedès els veïns del poble –sense formar cap colla– fan castells vestits de carrer en una diada que comença a les 12 de la nit. Un cop acabada l’actuació, els assistents poden gaudir d’un tall de síndria abans de la revetlla.
La festa major d’estiu de Tarragona, Sant Magí, compta amb una de les diades més tradicionals. Cada 19 d’agost les quatre colles de la ciutat enlairen castells a la plaça de les Cols, un escenari únic que permet al públic més puntual veure els castells assegut a les escales de la Catedral. Cal anar-hi preparat per a la calor!
Els Marrecs de Salt, els Sagals d’Osona, els Tirallongues de Manresa i els Castellers de Lleida, quatre colles de poblacions unides per l’Eix Transversal, celebren des de 1999 una diada castellera. S’organitza a mitjan setembre de manera itinerant i destaca pel bon ambient entre les colles, que acaben l’actuació amb un castell de germanor.

Després de l’actuació castellera, la diada de la Mercè, el 24 de setembre, a Tarragona, té una particularitat. Les quatre colles de la ciutat enlairen un pilar de quatre pisos que puja i baixa els 19 graons de les escales de la Catedral i que prova de recórrer 410 metres fins arribar a l’ajuntament en un temps que oscil•la entre els 10 i els 15 minuts.

A Girona, els Marrecs de Salt també tenen el seu particular pilar caminant. El dia de Tots Sants, ben entrada la nit, proven cada any de pujar els 90 graons de la Catedral.

Bellprat, un poble de l’Anoia de 91 habitants, va tenir durant la Primera República la primera alcaldessa escollida democràticament. Des del 2009 el municipi ret homenatge a Natividad Yarza amb una diada castellera que se celebra a finals d’octubre i que té la singularitat que als troncs dels castells només hi pugen dones.

COM FUNCIONEN?

Una actuació castellera típica consta de tres castells i un pilar de comiat per part de cada colla participant: en cada actuació poden actuar una, dues, tres, quatre o fins i tot més colles, malgrat que les més habituals són de tres. Les agrupacions van enlairant els seus castells per rondes, seguint un ordre d’actuació que es pacta o sorteja abans de començar. Habitualment, en cas de no assolir el castell que es prova, la colla té dret a repetir-lo.

Per molt que busquem, no trobarem enlloc un “reglament dels castells” que reculli per escrit les normes que regeixen les torres humanes. Però això no vol dir que aquestes regles no existeixin: els castells es basteixen seguint unes convencions no escrites que tothom coneix i accepta.

L’única actuació que sí compta amb unes normes explícites és el Concurs de Tarragona, que fonamentalment intenta recollir per escrit i aplicar les regles tradicionals castelleres, tot i que amb algunes diferències.

QUI HA GUANYAT?

Malgrat que, des de fora, ho pugui semblar perquè coincideixen en una mateixa plaça diferents “equips”, els castells no són una mera competició i no hi ha ni guanyadors ni perdedors. Les colles fan els castells fonamentalment per superar-se a elles mateixes i assolir els seus reptes. Per això és habitual que, després d’una diada, diverses colles surtin de plaça contentes: totes elles se senten guanyadores perquè han assolit els seus objectius.

Tot i això, és evident que hi ha castells més difícils que altres. Els castellers en són conscients i sovint, a banda d’autosuperar-se, senten també l’al•licient de fer una actuació millor que els altres. Això és especialment clar en diades en què coincideixen colles amb nivell similar o amb rivalitat entre elles.

QUIN CASTELL ÉS MÉS DIFÍCIL?

En aquest cas també es fan servir criteris i convencions no escrites. L’alegria dels castellers i la intensitat de les ovacions poden ser una bona guia, tot i que els qui busquin precisió es poden orientar amb la taula de puntuacions del Concurs de Tarragona.

Concurs

CONSELLS PER A PARTICIPAR

Treu-te el rellotge, les ulleres, les arracades i els anells. En cas de caiguda podrien ser perillosos.

No aixequis el cap! Si penses que no podràs aguantar la curiositat, millor que ho vegis des de fora! Ser a la pinya requereix de la màxima concentració.

Guia’t per les gralles, els crits del cap de colla i el so ambient per intuir com va el castell.

No empenyis amb la panxa, sinó amb el pit, i només quan des de davant ho demanin. Quan sentis “Dóna’m pit!” sabràs que és el moment de fer-ho.

Deixa’t aconsellar. Tothom ha tingut una primera vegada i els més veterans estaran encantats (a vegades massa!) d’explicar-te què has de fer i com t’has de posar.

En cas de caiguda, no t’acotxis i no deixis d’empènyer endavant.

Gaudeix de l’experiència. Segur que repetiràs!

Valors

Des del novembre del 2010, els castells són reconeguts per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. El seu valor estètic i el desafiament de la gravetat de ben segur que van tenir a veure, però el principal motiu del reconeixement són els valors que els castells porten implícits.

Els castells són una activitat totalment altruista. El casteller no cobra per formar part d’una colla. Ser casteller és posar-se al servei d’un projecte en què l’única recompensa serà la satisfacció dels reptes assolits, de l’autosuperació.
D’altra banda, els castells són a la vegada una activitat gratuïta: el casteller no paga per formar part d’una colla, de manera que és una oportunitat d’invertir el temps de lleure: fer castells és tenir dos o tres assajos al vespre durant la setmana i una actuació el cap de setmana, sovint en altres pobles o ciutats de Catalunya. A més, és una activitat que es pot gaudir en família.
En els castells, la glòria és sempre col•lectiva. Tan importants són els castellers que formen la pinya com l’enxaneta que corona el castell. Cal que centenars de persones compleixin cadascú amb la seva tasca per tal que la colla assoleixi l’èxit.
Les colles castelleres són obertes i inclusives. Tothom hi és benvingut i tothom és útil. En una colla hi ha homes i dones de totes les edats, des dels més petits fins als més grans, i també de totes les condicions socials i orígens. Per unir-s’hi només cal anar a algun assaig i apuntar-se.
La inclusió i la integració són també valors essencials dels castells: en una colla es coneix gent de tota mena, es fan amics, es coneix i practica l’idioma, es veuen i tasten els hàbits i la cultura local... Per això pertànyer a alguna colla ha ajudat a milers de nouvinguts a integrar-se en la societat catalana en les darreres dècades.
A més, els castells són solidaris per definició: el casteller “regala” al grup el seu esforç, patiment, valentia, temps... I, a canvi, només espera que la resta de castellers faci el mateix. D’altra banda, a les colles també hi trobem solidaritat en el sentit clàssic: les relacions que s’estableixen entre els membres fan que uns s’ajudin als altres. Els castells creen xarxa.
Les colles castelleres són associacions obertes, a les que tothom pot unir-se i en què l’opinió de tothom és escoltada. La norma bàsica de funcionament intern són els estatuts de cada colla, que s’aproven democràticament per part de l’assemblea de castellers. També correspon a l’assemblea l’elecció de les juntes tècnica i directiva. A més, les colles estan agrupades en la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, entitat que també elegeix els seus òrgans de govern i pren les seves decisions de forma democràtica. De manera que, tot i ser hereu d’una tradició bicentenària, el món casteller segueix un model del tot democràtic.

TRADICIÓ I MODERNITAT

Els castells són una activitat que, en bona mesura, es mantenen fidels a l'esperit i la pràctica que presentaven fa 200 anys: el fet de ser part fonamental de la festa major, l'acompanyament de la música o la pròpia tipologia dels castells són alguns dels elements que s'han transmès de generació en generació. Aquest pòsit de tradició no vol dir, però, que els castells no hagin estat capaços de canviar i adaptar-se als nous temps. De fet, és això el que n'explica la pervivència i la vitalitat sense precedents que demostren en l'actualitat.

Aquests canvis han estat tant tècnics com socials, com ara la incorporació de la dona que es va donar a partir dels anys 80. A més, els castells han estat objecte de nombrosos estudis de tipus científic per tal de millorar la seguretat dels participants. Fruit d'aquestes investigacions, per exemple, s'ha dissenyat un casc protector que utilitzen els més petits. Finalment, els castells són presents de forma notable en els mitjans de comunicació i singularment a Televisió de Catalunya, que hi ha apostat fins al punt de convertir-los en un dels aparadors de les seves innovacions tecnològiques, com ara el 3D.