ELS CASTELLS
Els castells són construccions humanes de sis a deu pisos d’alçada que van néixer a finals del segle XVIII, a la zona del camp de Tarragona, i que posteriorment han arrelat arreu del país.
Cada castell és el resultat de valors tan universals com el treball en equip, la solidaritat, l’autosuperació, el sentiment de pertinença o la integració de persones de totes les edats, orígens, races i condicions socials.
Una tradició genuïnament catalana que la Unesco va declarar l’any 2010 Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Història
Durant els més de dos segles de tradició, els castells han evolucionat notablement i han viscut situacions extremes: d’estar a punt de desaparèixer a principis del segle XX, fa uns cent anys, a viure el seu millor moment actualment.
LA TÈCNICA
Els castells no són resultat d’improvisacions aleatòries a plaça, sinó que són fruit d’un estudi detallat de les estructures, els seus components, i les funcions i ubicacions de cadascun d’ells, en primer lloc; i d’un assaig constant durant mesos, en segon.
Parts d'un Castell
Tipus de Castell
El nom dels castells està determinat per dos paràmetres: el nombre de castellers per pis -sense tenir en compte el pom de dalt- i el nombre de pisos. El mínim de pisos que ha de tenir una estructura per ser considerada un castell són sis, amb l’única excepció dels pilars, que se’n fan a partir de quatre pisos.
Estructures simples
Són les més fàcils de comptar i identificar. Es composen d’un, dos, tres o quatre castellers per pis. Compte, però, que quan ens referim a estructures simples no volem dir pas que siguin senzilles de fer.
Estructures complexes
Amb més de quatre castellers per pis, les estructures complexes no són cap altra cosa que una combinació d’estructures simples. Algunes d’elles són veritables obres d’enginyeria.
Estructures singulars
Es tracta de castells que tot i que tenen una estructura simple se singularitzen bé per la forma d’aixecar-se bé perquè prescindeixen d’alguna base de suport habitual.
Il·lustracions de Xavier Ruiz cedides per Lynx Edicions
MÚSICA
Els castells no s’entenen sense la música de les gralles (instrument de vent tradicional català) i els timbals. El “toc de castell” és la peça més coneguda: és la que s’interpreta durant l’enlairament de les torres i en marca els tempos, de manera que serveix de guia per als integrants de la construcció. Però, si som en una diada castellera, abans de sentir el toc de castell haurem sentit el toc d’entrada a plaça. Molts altres moments castellers tenen també la seva cançó corresponent, com el toc del pilar caminant o el toc de vermut (que s’interpreta al final de l’actuació).
ELS INSTRUMENTS
Els instruments que acompanyen tradicionalment els castells són la gralla i el timbal.
La gralla seca és un tub de fusta troncocònic que, amb petites variacions, té una mida d’uns 35 cm de llargada amb nou forats: sis a la part superior i un a la inferior. També hi ha dos forats més a la campana o boca de l’instrument, que hi són per millorar l’afinació i la sonoritat. Les fustes poden ser diverses: ginjoler, banús, boix, olivera, etc.
Hi ha altres tipus de gralles com són la gralla dolça (també coneguda com de claus o de dues claus), un model més avançat de gralla seca que incorpora unes claus a la part de baix que li permeten arribar fins al mi3. Lla gralla baixa, que és una quarta més greu de la dolça i incorpora claus que li permeten arribar fins al la2.
A la part superior de la gralla s’hi afegeix el tudell, també de forma cònica, que pot ser de diverses mides. I al tudell és on es col•loca l’inxa o canya. L’inxa es construeix artesanalment de canya, i es tracta de dues pales superposades lligades amb un fil. En passar l’aire pel mig de les dues pales, aquestes vibren i produeixen el so.
La transcripció musical majoritària de la gralla és “de sol a sol, com els pagesos”. A Sitges però, són excepció a aquesta corrent i anomenen “re” a la nota que sona tapant tots els forats. En el món de la gralla trobarem dos sistemes d’afinació: a 415 Hz, més habitual a la zona tradicional i a 440 Hz, més habitual a la zona no tradicional.
Pel que fa als timbals, Xavier Bayer i González al programa de festa major de Vilafranca del 1990 indica “Els timbals més antics eren de fusta, en general de menys de dos pams d’alçada i d’un i mig de diàmetre. Amb una pell a dalt i una a baix que es tensaven mitjançant cordes; també hi ha un o dos bordons de tripa a la pell de sota que el fan redoblar.”
Avui en dia els més habituals són de llautó, tapats per les dues bandes amb pell natural o plàstica tensada amb tensors de metall i amb una bordonera regulable a la banda oposada. El timbal es toca amb dues baquetes de fusta.
Història
Hi ha diverses teories sobre l’origen de la gralla tradicional. En tot cas s’afirma que arrelà especialment entre els segles XVIII i XX al Camp de Tarragona, Penedès, Tarragonès i Garraf.
La gralla tradicional és la curta o seca. Al darrer terç del segle XIX va aparèixer la gralla llarga de claus o dolça, per poder fer harmonies a diferents veus i tenir una major tessitura. En el seu moment la introducció de la gralla dolça fou objecte de crítica per un nombrós grup de nostàlgics de la gralla seca, però tampoc faltaren partidaris de la gralla llarga, disparitat de criteri que es manté fins a dia d’avui.
L’època més esplendorosa de la gralla cal datar-la entre 1875 i 1915. En aquesta època es va introduir la gralla baixa. També em aquesta època els tabals de fusta varen modificar-se per uns de més lleugers de llautó.
A partir de 1915 començà la decadència de la gralla amb el monopoli que representava l’ensenyament familiar, l’aparició d’altres instruments i gustos musicals, que feu que es reduís el nombre de grallers.
Pere Català i Roca el 1952 va fer un balanç a Destino dels grallers que quedaven: 14 grallers i 7 timbalers.
A la tardor de 1952 Sitges va organitzar una escola on s’impartís de forma oberta l’ensenyament de la gralla. L’any 1969 es posà en marxa l’escola de grallers a Tarragona. El 1976 ja apareixia una nova colla de grallers Vilafranquins.
També el 1976 la colla castellera d’Altafulla va convocar la primera Trobada de Grallers “... La seva sola celebració representa un pas endavant en l’estructuració i formulació de tot un programa d’actuació dels qui, com els grallers, formen part del món casteller i en són membres de ple dret” (Món Casteller, op cit Jordi Garcia Soler, Avui del 4/12/1976).
Més tard el 1981, a Reus, iniciaren la Trobada de Música Tradicional i el 1986 se n’organitzà una a Guardiola de Font-rubí.
El 14 de desembre de 1979 va fer la seva presentació el grup Escola de Grallers de la Colla Joves dels Xiquets de Valls.
A partir dels anys 80 es crearen mètodes pedagògics, i es realitzaren congressos, exposicions, mostres de música popular i tradicional, etc. I als 90 les aules de música tradicional a diversos punts del territori.
Des de l’any 2006 la gralla es pot estudiar a l’Escola Superior de Música de Catalunya, com a títol superior de música, equivalent a una llicenciatura, juntament amb altres instruments de música tradicional.
El Toc de Castells
Tal i com indica Joan Cuscó “el Toc de Castells consta de dues parts emmarcades per tres motius: inici, aleta i sortida, el conjunt i cada una de les quals descriuen o narren l’itinerari del castell. En aquest cas, el so, és la guia per a què els que aguanten el castell sàpiguen com es va desenvolupant la seva construcció:
Com indica Xavier Bayer en els castells de set “quan comencen a pujar els terços és quan s’inicia l’execució musical del toc de castells. En el moment que el cap de colla crida “terços amunt!” el so potent de la gralla i el timbal envaeixen l’espai acústic i alerten que el castell ja ha començat”.
En castells de vuit s’inicia quan comencen a pujar els quarts, i així successivament en funció de l’alçada dels castells.
Blai FONTANALS I ARGENTER, Nosaltres, els grallers.
Ivó JORDÀ I ÁLVAREZ, Fitxa tècnica de la gralla. Per conèixer i entendre l’instrument.
Joan CUSCÓ I CLARASSÓ, El Toc de Castells. Història i històries d’una música.
Xavier BAYER i Iris GAYETE, Terços amunt! Músiques per a gralla a l’entorn del fet casteller.
ACTUACIÓ
El calendari casteller varia cada any i sovint pateix canvis a poques setmanes vista, de manera que la millor forma de saber on i quan es poden veure castells és consultar amb uns dies d’antelació quines actuacions tindran lloc en una data concreta, tenint en compte que l’activitat castellera no és permanent, sinó que es regeix per una temporada no oficial.
ON I QUAN?
Tradicionalment, aquesta temporada començava per Sant Joan (24 de juny) i s’acabava amb la diada de Santa Úrsula (diumenge posterior al 21 d’octubre), però aquest calendari s’ha eixamplat i en l’actualitat es poden veure castells durant pràcticament tot l’any, si bé el moment de l’any amb menys activitat son els mesos de desembre i gener.
A més, el nombre d’actuacions també ha crescut: cada any s’enlairen més de 10.000 castells. A l’estiu, per exemple, se celebren desenes d’actuacions cada cap de setmana. Cal tenir en compte que els castells, com a activitat amateur, solen tenir lloc en cap de setmana o en dies festius. La importància de les actuacions és variable, malgrat que n’hi ha que, per tradició, acostumen a ser les més seguides any rere any.
De la mateixa manera que el calendari s’ha eixamplat en el temps, també ho ha fet sobre el mapa: es poden trobar torres humanes pràcticament cada cap de setmana en la major part del territori.
Les Diades imprescindibles
Tot i que el calendari és variable i és difícil saber on es podran veure les millors actuacions, sí que existeixen una sèrie de diades amb les que, per tradició i resultats històrics, es podria configurar el llistat de les cites imprescindibles.
Les més singulars
A banda de les actuacions on s’hi veuen els castells més grans, n’hi ha que són excepcionals per altres raons: perquè s’hi fan castells de nit, perquè es fan en emplaçaments singulars o perquè tenen alguna particularitat que les fa especials. Aquestes en són només alguns exemples.
COM FUNCIONEN?
Una actuació castellera típica consta de tres castells i un pilar de comiat per part de cada colla participant: en cada actuació poden actuar una, dues, tres, quatre o fins i tot més colles, malgrat que les més habituals són de tres. Les agrupacions van enlairant els seus castells per rondes, seguint un ordre d’actuació que es pacta o sorteja abans de començar. Habitualment, en cas de no assolir el castell que es prova, la colla té dret a repetir-lo.
Per molt que busquem, no trobarem enlloc un “reglament dels castells” que reculli per escrit les normes que regeixen les torres humanes. Però això no vol dir que aquestes regles no existeixin: els castells es basteixen seguint unes convencions no escrites que tothom coneix i accepta.
L’única actuació que sí compta amb unes normes explícites és el Concurs de Tarragona, que fonamentalment intenta recollir per escrit i aplicar les regles tradicionals castelleres, tot i que amb algunes diferències.
QUI HA GUANYAT?
Malgrat que, des de fora, ho pugui semblar perquè coincideixen en una mateixa plaça diferents “equips”, els castells no són una mera competició i no hi ha ni guanyadors ni perdedors. Les colles fan els castells fonamentalment per superar-se a elles mateixes i assolir els seus reptes. Per això és habitual que, després d’una diada, diverses colles surtin de plaça contentes: totes elles se senten guanyadores perquè han assolit els seus objectius.
Tot i això, és evident que hi ha castells més difícils que altres. Els castellers en són conscients i sovint, a banda d’autosuperar-se, senten també l’al•licient de fer una actuació millor que els altres. Això és especialment clar en diades en què coincideixen colles amb nivell similar o amb rivalitat entre elles.
QUIN CASTELL ÉS MÉS DIFÍCIL?
En aquest cas també es fan servir criteris i convencions no escrites. L’alegria dels castellers i la intensitat de les ovacions poden ser una bona guia, tot i que els qui busquin precisió es poden orientar amb la taula de puntuacions del Concurs de Tarragona.
ConcursCONSELLS PER A PARTICIPAR
Treu-te el rellotge, les ulleres, les arracades i els anells. En cas de caiguda podrien ser perillosos.
No aixequis el cap! Si penses que no podràs aguantar la curiositat, millor que ho vegis des de fora! Ser a la pinya requereix de la màxima concentració.
Guia’t per les gralles, els crits del cap de colla i el so ambient per intuir com va el castell.
No empenyis amb la panxa, sinó amb el pit, i només quan des de davant ho demanin. Quan sentis “Dóna’m pit!” sabràs que és el moment de fer-ho.
Deixa’t aconsellar. Tothom ha tingut una primera vegada i els més veterans estaran encantats (a vegades massa!) d’explicar-te què has de fer i com t’has de posar.
En cas de caiguda, no t’acotxis i no deixis d’empènyer endavant.
Gaudeix de l’experiència. Segur que repetiràs!
Valors
Des del novembre del 2010, els castells són reconeguts per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. El seu valor estètic i el desafiament de la gravetat de ben segur que van tenir a veure, però el principal motiu del reconeixement són els valors que els castells porten implícits.
TRADICIÓ I MODERNITAT
Els castells són una activitat que, en bona mesura, es mantenen fidels a l'esperit i la pràctica que presentaven fa 200 anys: el fet de ser part fonamental de la festa major, l'acompanyament de la música o la pròpia tipologia dels castells són alguns dels elements que s'han transmès de generació en generació. Aquest pòsit de tradició no vol dir, però, que els castells no hagin estat capaços de canviar i adaptar-se als nous temps. De fet, és això el que n'explica la pervivència i la vitalitat sense precedents que demostren en l'actualitat.
Aquests canvis han estat tant tècnics com socials, com ara la incorporació de la dona que es va donar a partir dels anys 80. A més, els castells han estat objecte de nombrosos estudis de tipus científic per tal de millorar la seguretat dels participants. Fruit d'aquestes investigacions, per exemple, s'ha dissenyat un casc protector que utilitzen els més petits. Finalment, els castells són presents de forma notable en els mitjans de comunicació i singularment a Televisió de Catalunya, que hi ha apostat fins al punt de convertir-los en un dels aparadors de les seves innovacions tecnològiques, com ara el 3D.